dues realitats

Tradicionalment, el budisme parla de dos nivells de realitat.

En general, d'una manera conceptual, però també instintiva, tenim certa tendència a creure que allò que percebem o coneixem té una existència inherent o substancial. Aquesta manera de percebre les coses, basada en la visió dualista, estableix una separació entre objecte i subjecte. En canvi, quan analitzem les coses, veiem que no hi ha res que existeixi de manera separada, autònoma o independent.

Podem percebre la realitat de dues maneres. Una manera és la realitat relativa o convencional. És relativa perquè depèn d'una sèrie de factors, com la funció. Però necessitem un concepte que ho defineixi, i això és el que finalment determinarà aquest tipus de realitat, una realitat relativa, convencional, que depèn de diferents factors, però, sobre tot, de la manera de percebre-ho. Si, en canvi, som capaços de mirar amb una mirada neta, sense filtres, accedim a l'altre nivell de realitat, que en el budisme s'anomena “realitat última”, una perspectiva des de la qual som capaços de mirar sense projectar cap tipus de filtre o de funció específica.

El budisme, doncs, té una doble perspectiva sobre la realitat. D'una banda, la perspectiva de la realitat relativa o convencional que combina totes les possibles maneres de percebre, totes les convencionalitats. Totes són possibles i existeixen en funció de la projecció conceptual, però cap d'elles existeix en sí mateixa. D'altra banda, hi ha l'altre aspecte de la realitat que anomenem "últim": quan som capaços de desprendre'ns de tots els conceptes que són purament relatius o subjectius, que depenen d'una funció, un ús, una manera de veure-ho. Aquesta realitat última ens pot ajudar a no quedar atrapats en la noció que la nostra perspectiva, la nostra manera de percebre la realitat, és real en ella mateixa.