El ioga, una cultura per a l’harmonització

Amb aquest escrit volem aclarir una sèrie de conceptes erronis que han anat creixent al voltant del ioga i, sobre tot, desvincular la pràctica del ioga de la pràctica esportiva.

L’antiguitat del ioga és indiscutible. Alguns experts afirmen que el ioga és una tradició amb una història llarguíssima. S’han trobat gravats datats en uns 6000 anys on apareixen yogis executant asanes molt avançades. Generalment, al llarg de la història, el ioga apareix íntimament relacionat amb la cultura, les arts, la medicina i molts altres àmbits de la societat índia.

Tradicionalment, la transmissió i l’ensenyança del ioga implicava una estreta relació entre el mestre (guru) i grups reduïts d’alumnes –o, fins i tot, un sol alumne. En l’actualitat, però, la globalització ha portat a l’aparició de diferents models de centres on s’imparteixen aquests coneixements de manera més massificada, fins i tot a l’Índia.

Sembla que el ioga va arribar a Occident per primera vegada a través de la Grècia clàssica, de la mà d’Alexandre el Gran. De tota manera, a principis del s. XX es comença a produir una mena d’onada d’importació de la pràctica del ioga, que es va veure caracteritzada, exceptuant algunes excepcions, per la pèrdua d’alguns dels principals elements de les ensenyances. Així, moltes vegades, veiem com el ioga va perdent elements molts importants per a una bona pràctica i va quedant reduït a un simple exercici. En poques paraules, ens quedem amb la pràctica física i deixem de banda tot el substrat que li dóna sentit. Com deia, hi ha excepcions. Moltes escoles serioses s’han instal·lat a Occident i estan transmeten un ioga profund i autèntic, seguint les directrius de grans mestres que vetllen per la continuïtat d’aquests coneixements.

En els darrers anys, a més, molts centres esportius han volgut ampliar la seva gamma de productes amb l’oferta de classes de ioga impartides per monitors o monitores que han obtingut certificacions de dubtosa qualitat des del punt de vista del ioga genuí. Suposem que això obeeix a la idea capitalista de fer diners a qualsevol preu. Creiem que confondre el ioga amb l’esport és un dels grans errors de l’arrogància Occidental. Per començar, l’esport és competitiu, és exhibició. Abordem l’esport amb la idea de “descarregar-nos” d’alguna cosa, de “guanyar” alguna cosa. En canvi, el ioga és un treball interior, no hi ha exhibició (o no n’hi hauria d’haver) i, quan practiquem ioga, no ho fem amb una actitud d’esforç, sinó de deixar que les coses flueixin, independentment del resultat obtingut. En el ioga no hi ha medalles ni trofeus. És més, amb una bona pràctica del ioga aconseguim anar erradicant mecanismes que ens impedeixen gaudir de l’harmonia natural. En el ioga, doncs, no guanyem coses, ens en desprenem.

Un altre fenomen de recent aparició, si més no al nostre país, és la proliferació de titulacions (som al país de la titulitis!). Tradicionalment, no hi havia titulacions en ioga, no hi havia registres del que feien el guru i l’alumne. Ara, però, la febre de les titulacions ha arribat al ioga i, tot i que repeteixo que hi ha centres molt solvents on la formació de professor de ioga té una durada d’uns 5 a 7 anys, algunes administracions públiques (suposadament amb la finalitat de recaptar ingressos) han decidit oferir titulacions o convalidacions de manera indiscriminada amb formacions que tenen una durada d’un any o menys. Amb tot això es perd qualitat en l’ensenyança i en la pràctica, i a més hi ha el perill que algú prengui mal.

Per acabar i per reforçar el que hem exposat fins ara, volem deixar constància que, l’any 2016, l’UNESCO va inscriure el ioga en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

A continuació la descripció que l’UNESCO fa del ioga:

"La filosofia subjacent a l'antiga pràctica del ioga a l'Índia ha influït en nombrosos aspectes de la societat d'aquest país, que van des de la salut i la medicina fins a l'educació i les arts. Basats en la unificació de la ment, el cos i l'ànima per millorar el benestar mental, físic i espiritual, els valors de ioga constitueixen una part important part de l'ethos de la comunitat. El ioga combina l'adopció d'una sèrie de postures, la meditació, el control de la respiració, les salmòdies i altres tècniques que tenen per objecte aconseguir la realització personal, mitigar qualsevol sofriment experimentat i facilitar l'accés a un estat d'alliberament. El ioga el practiquen les persones d'edat i les més joves sense cap discriminació per raons de sexe, classe social o religió, i la seva pràctica s'ha popularitzat en el món sencer. Tradicionalment, aquesta pràctica cultural la transmetien els custodis dels coneixements i competències inherents a ella -és a dir, els gurus- d'acord amb el model d'ensenyament mestre-alumne (guru-shishya). Actualment, però, hi ha monestirs (ashrams), escoles, universitats, centres comunitaris i xarxes socials que ofereixen als apassionats pel ioga la possibilitat d'aprendre aquesta pràctica cultural tradicional. Per a l'ensenyament i pràctica del ioga s'utilitzen textos i manuscrits antics, tot i que actualment hi ha també nombroses obres noves disponibles a aquests efectes".

(podeu veure'n la descripció completa a: https://ich.unesco.org/es/RL/el-yoga-01163)

Namasté!